 |
| A galopar, que ya
se avecina - Magee the Witch https://pbs.twimg.com/media/B5388A7CcAAObXi.jpg:large |
27 settembre 2015
Nel giorno delle più importanti elezioni della storia
della Catalonia, come le ha definite Alberto Nardelli sulle colonne del Guardian link (articolo pubblicato in italiano da Internazionale link) penso ai miei amici e parenti catalani: il mio cuore batte
all’unisono con i loro.
Penso al monastero di Santa Maria di Ripoll e
al suo scriptorium, che nel X secolo
fu nucleo culturale di accesso diretto alla scienza araba. Quel ‘ponte’ pose la cultura catalana all’avanguardia: basti dire che papa papa Silvestro II introdusse in Europa la numerazione
araba, il concetto di zero, l’astrolabio
grazie alle conoscenze acquisite a Ripoll.
 |
| Ripoll https://pbs.twimg.com/media/B4fbvGjCIAAZNpt.jpg |
A Ripoll
sono sepolti il miei antenati, a partire dal fondatore Guifré I de Barcelona, detto “el Pilós” (c.840 – 897). Fatti storici e leggenda
furono raccolti nella sua biografia, riportata dai monaci del monastero di
Santa Maria di Ripoll nella saga catalana Gesta Comitum Barchinonensium considerata
uno dei tre monumenti della identità politica della Catalonia. Già nel 1380 Guifré
fu definito Pare de la Pàtria – Padre della Patria (vd. Genealogies dels comtes de Barcelona (manuscrit 246) fol. 27v: pater patrie vocabatur).
 |
| Guiffredus primus comes Barchinone. Genealogies dels comtes de Barcelona |
Anche nel periodo della Renaixença, Guifré era considerato non tanto l’artefice dell’indipendenza
delle contee catalane, ma della nascita stessa della Catalonia: “Fills de Guifré el
Pilós, això vol dir Catalans – Figli di Guifré el Pilós, questo significa Catani” è la definizione
celeberrima del drammaturgo Serafí Pitarra.
 |
| Escut d'armes de Catalunya |
La stessa bandiera della Catalonia
è legata a Guifré:
…
il conte Guifré Valoroso chiese all’imperatore Ludovico il Pio che gli donasse
armi per il suo scudo, che portava dorato senza alcuna divisa. E l’imperatore,
vedendo che il conte era stato in quella battaglia talmente valoroso che,
nonostante le numerose ferite, faceva meraviglie con le armi, gli si avvicinò
e, bagnata la mano destra nel sangue del conte, passò le quattro dita
insanguinate sullo scudo dorato, dall’alto in basso, disegnando quattro righe
di sangue e disse: “Queste saranno le
vostre armi, conte”. Da lì vengono le quattro
righe, o bande, di sangue in campo d’oro, che sono le armi di Catalonia,
che ora chiamiamo di Aragona
scrisse nel 1550 lo storico Pere Antoni Beuter nella Segunda parte de la Cronica General de
Espana - citazione da Agustí Alcoberro, “Mites i llegendes” in Barcelona Quaderns d’Historia n. 9,
2003, p. 144. Beuter si ispirava a una Cronica
castigliana del 1492.
 |
| Miniatura del Liber Feudorum Maior (foli 61r): Bernat I de Besalú - Bernat Tallaferro (a sinistra) riceve l'omaggio del figlio Guillem I |
Oggi rileggo il Canigó, uno
dei poemi chiave della Renaixença catalana: fu composto nel 1886 da Jacint Verdaguer, scrittore che restituì
alla lingua catalana il suo carattere letterario universale.
Il protagonista del Canigó è
il Comte Tallaferro, personaggio
mitico che si ispira alla figura storica di un bisnipote di Guifré I de Barcelona: Bernat I comte de Besalù che fu chiamato Bernat Tallaferro (c. 970 – Provence 1020) perché fu un governante energico e dal forte
carattere, oltre che un grande guerriero.
 |
| La tomba di Bernat Tallaferro a Ripoll |
Bernat I de Besalù - Tallaferro era fratello dell’Abate Oliba (Besalù 971 – Sant Miquel de Cuixà 1046) che è considerato uno
dei padri spirituali della Catalonia e forse il più importante prelato della sua
epoca nella penisola Iberica.
 |
| Monumento all'Abate Oliba a Vic |
Oliba fu un grande scrittore: dal suo scriptorium a Ripoll fluiva un flusso
ininterrotto di opere che ci illuminano sul suo mondo. Le sue traduzioni in
latino di manoscritti arabi sono considerate fondamentali per la cultura di
tutta l’Europa. Sotto la sua guida la biblioteca di Ripoll divenne sede di
illustri letterati e arrivò a triplicare il numero di volumi diventando, con
quella di Bobbio, una delle più importanti di tutta la cristianità.
 |
| Pic del Canigó |
Ma torniamo al poema epico Canigó che ci racconta i Pirenei, terra di fate, all’epoca della Reconquesta. Il conte Tallaferro
riceve una spada appartenuta a Otger Cataló Otger Cataló. Sarà il fuoco in forma di serpenti alati fantastici
a incendiare le navi nemiche liberando il conte gravemente ferito.
 |
| La víbria o vibra, draga |
Anna Maluquer ci offre una bella lettura di parte del
Cant Quint Tallaferro
CANIGÓ
LLEGENDA PIRENAYCA
DEL TEMPS DE LA RECONQUISTA
DEL TEMPS DE LA RECONQUISTA
BARCELONA
Biblioteca de «Catalunya Artística»
raurich, 20, principal
1901
Biblioteca de «Catalunya Artística»
raurich, 20, principal
1901
Cant quint
TALLAFERRO
Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahí' vespre deixá l'aplech,
seguírenlo'ls fallayres en reguitzell;
son fills d'eixes garrotxes, tots sapadenchs,
germans de les alzines y dels abets.
Per la Porta Forana baixa á Castell,
se'n puja á Marialles y Collet Vert;
tot faldejant la serra de Tretze Vents,
s'atura al hermitatje de Sant Guillem,
Sant Guillem s'está dintre, pregant á Deu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap á la porta tantost lo sent:
-¡Oh comte Tallaferro! no us atureu,
que'ls sarrahins saquejan Elna y Ceret.
Mes veus aquí una espasa que es de bon tremp:
de Castelló en lo siti la duya Otger;
Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahí' vespre deixá l'aplech,
seguírenlo'ls fallayres en reguitzell;
son fills d'eixes garrotxes, tots sapadenchs,
germans de les alzines y dels abets.
Per la Porta Forana baixa á Castell,
se'n puja á Marialles y Collet Vert;
tot faldejant la serra de Tretze Vents,
s'atura al hermitatje de Sant Guillem,
Sant Guillem s'está dintre, pregant á Deu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap á la porta tantost lo sent:
-¡Oh comte Tallaferro! no us atureu,
que'ls sarrahins saquejan Elna y Ceret.
Mes veus aquí una espasa que es de bon tremp:
de Castelló en lo siti la duya Otger;
Otger
moría en braços d'un avi meu
que de l'espasa feuli gentil present;
reliquies de Sant Jordi té dins la creu.
«No la doneu, li deya, sinó á un guerrer
que talle'l ferro verge com brots de cep.»
Preneula, Tallaferro, no us atureu.—
Lo comte no s'atura, deixa'l bon vell,
que aixeca'l toch solemne de sometent.
La campana ab que hi toca no es de gran preu,
no es de coure, ni bronzo, d'or, ni d'argent,
sinó del millor ferro d'aquells meners;
en ella no s'hi veuhen colps de martell,
sols s'hi veuhen ditades del penitent.
Un día aná á la farga de Montferrer:
—Fargayres, bons fargayres, així us guard' Deu
com jo he feta una hermita dintre'l desert;
les portes son de roure, l'altar de teix;
sols me falta una clotxa per son cloquer:
podría en les tempestes tocá' á bon temps,
y en les guerres de moros á sometent.
¿Per férmela de ferro me'n donarèu?
—De la fornal prenèusel; está bullent.—
Posant la má á la fosa, lo sant se'l pren;
la pasta com sa terra lo terricer,
d'una mitra donantli l'ayre y cayent1.
Prometença que feya 'vuy la cumpleix,
alçant lo coure als moros, com al mal-temps.
Lo comte Tallaferro pe'l camí dret
segueix lo Comalada, que embranca ab Tech,
y vora les pedreres de marbre vert,
que de l'espasa feuli gentil present;
reliquies de Sant Jordi té dins la creu.
«No la doneu, li deya, sinó á un guerrer
que talle'l ferro verge com brots de cep.»
Preneula, Tallaferro, no us atureu.—
Lo comte no s'atura, deixa'l bon vell,
que aixeca'l toch solemne de sometent.
La campana ab que hi toca no es de gran preu,
no es de coure, ni bronzo, d'or, ni d'argent,
sinó del millor ferro d'aquells meners;
en ella no s'hi veuhen colps de martell,
sols s'hi veuhen ditades del penitent.
Un día aná á la farga de Montferrer:
—Fargayres, bons fargayres, així us guard' Deu
com jo he feta una hermita dintre'l desert;
les portes son de roure, l'altar de teix;
sols me falta una clotxa per son cloquer:
podría en les tempestes tocá' á bon temps,
y en les guerres de moros á sometent.
¿Per férmela de ferro me'n donarèu?
—De la fornal prenèusel; está bullent.—
Posant la má á la fosa, lo sant se'l pren;
la pasta com sa terra lo terricer,
d'una mitra donantli l'ayre y cayent1.
Prometença que feya 'vuy la cumpleix,
alçant lo coure als moros, com al mal-temps.
Lo comte Tallaferro pe'l camí dret
segueix lo Comalada, que embranca ab Tech,
y vora les pedreres de marbre vert,
passa'l
Pont de la Verge, puja á Cabrens.
La montanya's corona d'un gran castell,
lo castell de tres torres ab sos marlets:
passa ell prop de les dues sense dir res;
al peu de la més alta llança un renech:
—¡Baixau d'eixes altures, com llamp de Deu,
que puja un riu de moros per Argelès;
si no baixau vosaltres, pujarán ells
á traure d'eix niu d'áligues los esparvers!—
Diu y ja sent que baixan, baixan corrent,
arrossegant la llança, fent dringar l'elm.
Lo comte no'ls espera, corre més que ells,
corre cap á Custojas per Sant Llorens.
Desde un cim de carena del Pirineu,
fa ressonar la trompa dos colps ò tres.
Quant l'aparta dels llabis, ja son desperts
masovers y masfes d'aquells endrets,
y desde la Junquera fins á Bajet
los pobles se remouhen en sometent.
Lo comte no'ls espera, no té pas temps;
ventant esperonada, baixa rabent
desde'l cim de Custojas á Massanet.
Diríau que ab má forta lo vent l'empeny,
lo vent de tramontana canigonench.
¡Oh, Mangala de ferro, que don Roland
plantá en mitj de la plaça roja de sanch!
si'l comte no t'arranca, ningú ho fará.
Lo comte té una espasa que més li val,
d'argent té la creuhera, d'acer lo tall;
los moros quant la vejan, tremolarán,
La montanya's corona d'un gran castell,
lo castell de tres torres ab sos marlets:
passa ell prop de les dues sense dir res;
al peu de la més alta llança un renech:
—¡Baixau d'eixes altures, com llamp de Deu,
que puja un riu de moros per Argelès;
si no baixau vosaltres, pujarán ells
á traure d'eix niu d'áligues los esparvers!—
Diu y ja sent que baixan, baixan corrent,
arrossegant la llança, fent dringar l'elm.
Lo comte no'ls espera, corre més que ells,
corre cap á Custojas per Sant Llorens.
Desde un cim de carena del Pirineu,
fa ressonar la trompa dos colps ò tres.
Quant l'aparta dels llabis, ja son desperts
masovers y masfes d'aquells endrets,
y desde la Junquera fins á Bajet
los pobles se remouhen en sometent.
Lo comte no'ls espera, no té pas temps;
ventant esperonada, baixa rabent
desde'l cim de Custojas á Massanet.
Diríau que ab má forta lo vent l'empeny,
lo vent de tramontana canigonench.
¡Oh, Mangala de ferro, que don Roland
plantá en mitj de la plaça roja de sanch!
si'l comte no t'arranca, ningú ho fará.
Lo comte té una espasa que més li val,
d'argent té la creuhera, d'acer lo tall;
los moros quant la vejan, tremolarán,
com
tremolan les messes prop de la falç.
¡Oh, Mangala de ferro de don Roland!
á qui té aqueixa espasa tu no li plaus
y esperona á sos hèroes al crit d'avant.
Lo castell de Cabrera los veu pujar,
com serp que s'aforesta, vers Paniçars.
Dels Trofeus de Pompeyo2 passan devall,
que, alçant entre suredes son front gegant,
lo Rosselló dominan y l'Ampurdá.
Rocaberti, entre penyes mal-amagat,
vers Requesens l'exèrcit mira enfilar.
Allí'ls abets y alzines, roures y faigs
se creuhan com les llances en un combat;
lo comte á colps d'espasa va obrintse pas,
deixantne grans esteses ençá y enllá.
Si'ls moros lo veyessen destralejar,
lo colp no esperarían de sa destral.
Lo comte Tallaferro ja veu ses naus,
lluhint la mitja lluna damunt dels pals,
astre de mal auguri per nostres camps,
y exclama ab ulls encesos y braços alts:
—Bon Deu, ¿s'han fet pe'l moro ports catalans?—
Aquí'l Pirene altívol abaixa'l cap,
com monstre que s'abeura dintre la mar.
Lo comte Tallaferro timbes avall
devalla com lo núvol del temporal,
prenyat de pedregades, de trons y llamps.
Al extrem de la serra de Puigneulós,
punt al cap d'una ratlla, s'alça un turó,
un turó que centuries guardará'l nom
¡Oh, Mangala de ferro de don Roland!
á qui té aqueixa espasa tu no li plaus
y esperona á sos hèroes al crit d'avant.
Lo castell de Cabrera los veu pujar,
com serp que s'aforesta, vers Paniçars.
Dels Trofeus de Pompeyo2 passan devall,
que, alçant entre suredes son front gegant,
lo Rosselló dominan y l'Ampurdá.
Rocaberti, entre penyes mal-amagat,
vers Requesens l'exèrcit mira enfilar.
Allí'ls abets y alzines, roures y faigs
se creuhan com les llances en un combat;
lo comte á colps d'espasa va obrintse pas,
deixantne grans esteses ençá y enllá.
Si'ls moros lo veyessen destralejar,
lo colp no esperarían de sa destral.
Lo comte Tallaferro ja veu ses naus,
lluhint la mitja lluna damunt dels pals,
astre de mal auguri per nostres camps,
y exclama ab ulls encesos y braços alts:
—Bon Deu, ¿s'han fet pe'l moro ports catalans?—
Aquí'l Pirene altívol abaixa'l cap,
com monstre que s'abeura dintre la mar.
Lo comte Tallaferro timbes avall
devalla com lo núvol del temporal,
prenyat de pedregades, de trons y llamps.
Al extrem de la serra de Puigneulós,
punt al cap d'una ratlla, s'alça un turó,
un turó que centuries guardará'l nom
del
comte que'n devalla fet un lleó,
Fallayres lo segueixen, aufranys y corps
que ja de carn humana senten fortor.
Lo comte diu al vèurels: —N'hi haurá per tots,—
y baixa per un córrech de dret al port.
Los sarrahins que hi troba no son pas molts;
lo primer colp que venta sembla sortós;
apar que'l moro fuja, les naus y tot.
Qui pot ferir de sopte fereix dos colps;
mes ¡ay! no era ell qui ho feya, que era'l traydor.
Del puig de Tallaferro germá bessó,
un puig alça la testa sota Salfort,
que es repeu de la torra de Madeloch.
Cada nit los diables hi tenen cort
y avuy ab ells pujaren moros y tot.
Quant lo comte donava lo primer colp,
ardits per ses espatlles li feyan foch
ab fletxa enverinada que asseca'l cor.
Los cristians lluytaren á esclat de mort;
mes prou que poquejavan foren més pochs,
quedantne molts d'estesos en lo revolch,
los uns ferits en terra, los altres morts.
Per tot moros arriban á glops, á glops,
á núvols; enviantlos fletxes y rochs;
arrriban com zumzades d'una maror
d'alfanchs y cimitarres, de vius y morts.
Com més lo comte lluyta, més se veu clos;
son corcer s'entrebanca y esclaman tots:
—Al pujar á mitj día lo sol s'es post;
¡oh comte Tallaferro, Deu te perdó!—
Fallayres lo segueixen, aufranys y corps
que ja de carn humana senten fortor.
Lo comte diu al vèurels: —N'hi haurá per tots,—
y baixa per un córrech de dret al port.
Los sarrahins que hi troba no son pas molts;
lo primer colp que venta sembla sortós;
apar que'l moro fuja, les naus y tot.
Qui pot ferir de sopte fereix dos colps;
mes ¡ay! no era ell qui ho feya, que era'l traydor.
Del puig de Tallaferro germá bessó,
un puig alça la testa sota Salfort,
que es repeu de la torra de Madeloch.
Cada nit los diables hi tenen cort
y avuy ab ells pujaren moros y tot.
Quant lo comte donava lo primer colp,
ardits per ses espatlles li feyan foch
ab fletxa enverinada que asseca'l cor.
Los cristians lluytaren á esclat de mort;
mes prou que poquejavan foren més pochs,
quedantne molts d'estesos en lo revolch,
los uns ferits en terra, los altres morts.
Per tot moros arriban á glops, á glops,
á núvols; enviantlos fletxes y rochs;
arrriban com zumzades d'una maror
d'alfanchs y cimitarres, de vius y morts.
Com més lo comte lluyta, més se veu clos;
son corcer s'entrebanca y esclaman tots:
—Al pujar á mitj día lo sol s'es post;
¡oh comte Tallaferro, Deu te perdó!—
Del Canigó'ls fallayres son de pedreny,
tots s'han batut ab ossos del Pirineu,
mes sense Tallaferro, ¿què poden fer?
¿què poden fer sens testa les mans y peus?
Tan prompte'l veuhen caure com cauhen ells,
aterrant á rengleres los agarens.
Los abets son los cedres del Pirineu,
parassol per lo cingle, mural pe'l vent,
alzinars y pinedes los diuhen reys;
sos tronchs umplen la coma, sa brosta'l cel;
mes, quant de vora'ls núvols cau lo més ferm,
bé n'aixafa de murtes y pinatells.
Los lligan colze á colze, com bandolers,
y'ls duhen entre llances cap als vaixells.
Dintre'ls vaixells s'hi senten plors y xisclets:
minyones son que ploran, les del Vernet,
les que sardanejavan ahí' al aplech.
Catives quant les troban, mes ¡ay! com ells,
les llágrimes que ploran bé son de fel!
—Cantau, cantau,—los deya moro burler,—
les cançons que entonavau vora la Tet.
—¿Còm cantarèm, lo moro, còm cantarèm,
si sols tenim cadenes en mans y peus?
¡Moros de Morería, mal llamp vos crem!—
No es mort lo comte encara, sols es ferit,
es ferit de l'espatlla per arma vil;
no la manejan nobles, sinó assessins.
No tant com la ferida sent lo despit,
quant tots los seus veu caure y entre enemichs;
quant veu que se'ls ne duhen, pensa morir!
tots s'han batut ab ossos del Pirineu,
mes sense Tallaferro, ¿què poden fer?
¿què poden fer sens testa les mans y peus?
Tan prompte'l veuhen caure com cauhen ells,
aterrant á rengleres los agarens.
Los abets son los cedres del Pirineu,
parassol per lo cingle, mural pe'l vent,
alzinars y pinedes los diuhen reys;
sos tronchs umplen la coma, sa brosta'l cel;
mes, quant de vora'ls núvols cau lo més ferm,
bé n'aixafa de murtes y pinatells.
Los lligan colze á colze, com bandolers,
y'ls duhen entre llances cap als vaixells.
Dintre'ls vaixells s'hi senten plors y xisclets:
minyones son que ploran, les del Vernet,
les que sardanejavan ahí' al aplech.
Catives quant les troban, mes ¡ay! com ells,
les llágrimes que ploran bé son de fel!
—Cantau, cantau,—los deya moro burler,—
les cançons que entonavau vora la Tet.
—¿Còm cantarèm, lo moro, còm cantarèm,
si sols tenim cadenes en mans y peus?
¡Moros de Morería, mal llamp vos crem!—
No es mort lo comte encara, sols es ferit,
es ferit de l'espatlla per arma vil;
no la manejan nobles, sinó assessins.
No tant com la ferida sent lo despit,
quant tots los seus veu caure y entre enemichs;
quant veu que se'ls ne duhen, pensa morir!
Catorze
moros negres, bons per butxins,
ab cadenes lo lligan, com un mastí.
Al alçarse de terra llança un sospir:
—¡Malehida la fletxa que m'ha ferit!
¿per què'l cor no'm passava de mitj á mitj?—
A l'aygua se l'en duhen, mes aygua endins.
¡Ay poble de Colliure, qué n'ets de trist
pe'l comte Tallaferro que tens catiu,
catiu dintre una barca de sarrahins!
Negroses son les ones, negra la nit,
puix núvols d'ales fosques la van cobrint,
y está més negre encara son esperit,
son esperit que plora dintre aquells llims.
Aixeca'ls ulls en l'ayre, plorant á rius:
—¡En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!
ans que ser de Mahoma, volèm morir!-
Al dir eixes paraules son cor reviu,
d'una estrebada trenca ferro y cordills
y á les vehines barques envía un crit:
—¡Fallayres, á les falles de Sant Martí!—
Los moros no l'entenen, están tranquils;
qui vetlla en la coberta del comte's riu,
qui dorm dintre la popa segueix dormint;
no dormirán pas gayre si restan vius.
D'una pedra foguera se veu l'esquitx
que encen un cap de falla bellugadíç,
alada serp que vola d'esquif á esquif,
de serps en cada barca trobant un niu
que's creuhan per los ayres en trebolí,
com estrelles que cauhen en negra nit,
com en dança nocturna mals esperits.
Quant los moros despertan al gran cruixit
ab cadenes lo lligan, com un mastí.
Al alçarse de terra llança un sospir:
—¡Malehida la fletxa que m'ha ferit!
¿per què'l cor no'm passava de mitj á mitj?—
A l'aygua se l'en duhen, mes aygua endins.
¡Ay poble de Colliure, qué n'ets de trist
pe'l comte Tallaferro que tens catiu,
catiu dintre una barca de sarrahins!
Negroses son les ones, negra la nit,
puix núvols d'ales fosques la van cobrint,
y está més negre encara son esperit,
son esperit que plora dintre aquells llims.
Aixeca'ls ulls en l'ayre, plorant á rius:
—¡En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!
ans que ser de Mahoma, volèm morir!-
Al dir eixes paraules son cor reviu,
d'una estrebada trenca ferro y cordills
y á les vehines barques envía un crit:
—¡Fallayres, á les falles de Sant Martí!—
Los moros no l'entenen, están tranquils;
qui vetlla en la coberta del comte's riu,
qui dorm dintre la popa segueix dormint;
no dormirán pas gayre si restan vius.
D'una pedra foguera se veu l'esquitx
que encen un cap de falla bellugadíç,
alada serp que vola d'esquif á esquif,
de serps en cada barca trobant un niu
que's creuhan per los ayres en trebolí,
com estrelles que cauhen en negra nit,
com en dança nocturna mals esperits.
Quant los moros despertan al gran cruixit
de les naus que s'inflaman com polvorins,
se troban sense espases y entre enemichs
que ja damunt ses testes les fan lluhir.
Les ones, que eran negres, vanse aclarint,
tornantse enormes lloses d'un cementir
ahont moros cabuçan á cents y á mils,
enterrats abans d'hora, de viu en viu,
mentre'ls fallayres nadan, nadan fugint,
ab la pregaria als llabis, l'espasa als dits:
—En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!—
Jesucrist los ajuda, ne van sortint
les nines casadores y sos fadrins.
Quant arriban á terra l'aurora hi riu:
á sa claror enrotllan lo fort cabdill
á qui la sanch degota de fil á fil.
Ab la sanch, lo bon comte pert lo delit,
mes no pert, no, 'l coratge de paladí.
Un vell fallayre senya son dors ferit;
per damunt la ferida passa los dits,
com si tragués á fora lo mal de dins,
y fent tres creus exclama: Tall fet, tall vist,
tan aviat guareixte, com jo t'ho dich:
guareixte en nom del Pare, Fill y Esperit.—
Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
alçant á la montanya los ulls humits:
—Bon comte,—li demana,— ¿vos faig patir?
—De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint.
No es per mi si sospiro, que es per Gentil,
quant penso, ¡pobre pare! ¿què fa'l meu fill?—
se troban sense espases y entre enemichs
que ja damunt ses testes les fan lluhir.
Les ones, que eran negres, vanse aclarint,
tornantse enormes lloses d'un cementir
ahont moros cabuçan á cents y á mils,
enterrats abans d'hora, de viu en viu,
mentre'ls fallayres nadan, nadan fugint,
ab la pregaria als llabis, l'espasa als dits:
—En aquesta hora aydáunos, ¡oh Jesucrist!—
Jesucrist los ajuda, ne van sortint
les nines casadores y sos fadrins.
Quant arriban á terra l'aurora hi riu:
á sa claror enrotllan lo fort cabdill
á qui la sanch degota de fil á fil.
Ab la sanch, lo bon comte pert lo delit,
mes no pert, no, 'l coratge de paladí.
Un vell fallayre senya son dors ferit;
per damunt la ferida passa los dits,
com si tragués á fora lo mal de dins,
y fent tres creus exclama: Tall fet, tall vist,
tan aviat guareixte, com jo t'ho dich:
guareixte en nom del Pare, Fill y Esperit.—
Mentre'l pastor lo cura, llança un sospir,
alçant á la montanya los ulls humits:
—Bon comte,—li demana,— ¿vos faig patir?
—De nafres com aquesta, pastor, me'n rich;
dinou mon cos ne duya y ara'n duch vint.
No es per mi si sospiro, que es per Gentil,
quant penso, ¡pobre pare! ¿què fa'l meu fill?—
